Follim Follam i altres grups oblidats que van barrejar la música i el sexe

Una vegada llegint que Espanya és l’únic país del món en què es produeix un cop d’estat i al cap de dues setmanes, les gasolineres ja venen cintes de casset amb girs sobre l’esdeveniment. No és una metafòrica ni una definició ingeniosa però falsa. La gravació existeix, efectivament es va vendre en gasolineres (un familiar la va comprar) i porta per nom ‘Manolito Martín i els seus xats de El Golpe. Versió original (23-F) ‘. Per a la meva sorpresa, algú ha tingut la brillant idea de subirla íntegra a Youtube. Aquesta anècdota de vodevil ve a demostrar que Espanya és un país amb múltiples i perniciosos defectes, però si hi ha alguna cosa que no ens podem atribuir és que som una societat a la qual li agrada la broma. Adoramos ser uns cachondos mentals. I si uns militars desquiciats estaven a punt d’acabar amb la democràcia i als quinze dies la gent comprava una cinta per a fer-ho, imagina tot el que es feia prenent com a base la temàtica sexual.

Aquells que ho van començar tot, els que van conduir la seva evolució i van expressar aquest gènere particular fins que no deixen ni una gota, han de ser avui en els sofàs de les seves respectives cases pensant que la vida serà molt bonica

El Chivi (“només perquè em masturbo pensant en sacerdots …”) i Juampa i la Raja (“la palla que em vaig caure damunt d’aquella farola …”) es van portar la fama entre els de la meva generació, els que ja anem per la trentena . Però no van ser els únics ni molt menys els primers que en l’era tecnològica van decidir que barrejar música i sexe podia arribar a ser una combinació de èxit. Sin embargo, i com ha succeït tant vegades al llarg de la història, els veritables herois d’aquesta picant epopeia són anònims. Aquells que ho van començar tot, els que van conduir la seva evolució i van expressar aquest gènere particular fins que no deixen ni una gota, han de ser avui en els sofàs de les seves respectives cases pensant que la vida serà molt bonica però, per quina nega també, també molt bressol.
Per a mi, les estrelles més brillants del moviment sexe-musical modern no tenen nom ni cognoms. Fill, com la de l’amic Manolito Martín, cassetes de gasolinera de 500 pessetes que ens va deixar el pare d’un amic quan teníem 15 anys per a la nostra delícia.

Enregistraments que no reportarien ni un euro i que majoritàriament ni tan sols apareixen en Youtube (la certificació més veraz que pot existir avui en dia de la mort).
Encara que la memòria em juga malament passat, ja que ens remontamos als cada vegada més llunyans anys d’institut, recordem títols de disc com ‘El tren’, les cançons eren bastant més calentes que el ‘chacacha’ del ferrocarril de Mocedades. Com oblidar per una altra part composicions tan divertides com “No sé què va passar”, que tenia tots els elements necessaris per convertir-se en una bona pel·lícula eròtica italiana: un capità de barco negre (el capità, no la nau), una infidel dona, una situació de dos rombos (“rodamos pel sòl i no sé què va passar”) i, mai millor dit, un embaràs final (“i jo només li demanava que no em salgui negrito”). De fet, hi ha algunes lletres que per a mi són autèntics incunables de la nostra literatura pàtria: “Em vaig asomé a la reixa amb la polla tiesa, i vaig dir-li noia, ¿la veritat? -Con molt gusto se la veureia, però aquestes macetas em impiden veure. -Qué coño macetas? ¡Si son mis cojones! “.

Un dels pocs grups d’aquest tipus encara es van registrar ja que els seus àlbums van ser més enllà de les cintes de gasolinera, són els catalans Follim Follam, que van arribar a grabar una trilogia de discos sota el títol ‘Cançons porques’ (es pot trobar a Spotify si les pica la curiositat). Entre les seves cançons s’amaguen obres com ‘Fica-li noia’, ‘Que tenim de porcs al cul’, ‘El desembre congelat’ o ‘Follim follam’ (en què es practica un deliciós accent català-gallec). Cal ressaltar que una de les seves composicions, ‘L’elefant’, sembla ser una versió (o és al revés?) De la mítica cançó popular, la primera versi de la qual va augurar una gran tragèdia grec: “A la selva tropical hi havia un gegant que volia donar per cul a un elefant “.

Malauradament, la informació a la Xarxa sobre Follim Follam, així com de la resta de grups que cultivaven aquest gènere eròtic-festiu musical que tant ens feia riure, és gairebé inexistent. Un enorme i obscè tacó en el currículum de la música contemporània espanyola i catalana, que algun dia hauran de reconèixer els seus errors i posar en un pedestal a aquests autèntics herois anònims. I fer-ho, en la mesura que sigui possible, i ja que ens posem, amb resultats eròtics.